Arribada a aquell moment de l'endreçada general , vaig trobar aquella postal que un dia tan tan remot vaig escriure ves a saber on , potser a l'escola , vigilada per una d'aquelles mestres sinistres que si no estaves alerta ja t'havien fotut el clatellot, o potser la vaig escriure a casa en algun d'aquells moments de nena solitària . Al trobar-la , una pila de sentiments i records se'm van tirar al damunt , alguns amagats, d'altres dolços, d'altres volgudament endreçats en un racó de la memòria remota per , a poder ser, no retrobar-los mai més, però que ara , apareixien , com fantasmes del passat que s'alliberen del seu empresonament . Però el record de l'avi no era d'aquests, el record de l'avi és dels de l'home gran i bondadós que sempre en tenia una per fer-me riure , que se les enginyava totes per conjurar la malaltia i la pobresa , que sabia com fer de la necessitat virtut i que també enterrava els seus fantasmes a cops de oblit voluntari.
I sí, "querido abuelo", nosaltres que tota la vida havíem parlat en català , ves per on , escrivíem en castellà, sempre escrivíem en castellà, als amics , a la família, a tothom, tots catalans escrivint en castellà . I és que l'època era així. De petita pensava que hi havien dues llengües a tot arreu , una per a parlar a casa i amb els que coneixíem i l'altre per l'escola, els llibres, la televisió, la ràdio i per aquella gent vestida de verd amb aquell barret tan estrany i que em feien una mica de por. I no em sap greu parlar i escriure el castellà més o menys correctament , ans al contrari, tan de bo pogués parlar i escriure en més llengües , però hauria preferit aprendre'l d'una altra manera.
I és que, com Raimon, jo vinc d'un silenci antic i molt llarg.
Noia. he llegit això del "querido abuelo" i m'han vingut els fantasmes del passat, jo fins el 6 anys no sabia que hi havia un altre idioma fins que em van portar al col·legi i el mestre em va preguntar "como te llamas" Per a mi va ser un cop molt fort per recordar tota la vida, és l'historia en un petit poble que només parlaven castellà el metge i el mestre en els anys 40 de segle passat. Salutacions des de Vilafranca. Marcel Morató (xic favet)
ResponEliminaHola Marcel, sí, això va durar temps , jo parlo dels anys 60 i la cosa continuava igual. He mirat el teu blog dels records de la guerra del teu pare i deu n'hi do, tal com dius, segur que ell ho va viure molt pitjor del que ara podem imaginar. Jo recordo la meva àvia obsessionada amb els records de la guerra i que mai va poder treure's de sobre. Salutacions des de Girona.
EliminaNúria
Hola Núria, vaig posar els anys quaranta que van ser els que vaig nàixer quan en realitat havia d'haver posat els cinquanta, concretament el 52 quan vaig anar per primera vegada a la escola del poble, el subconscient m'ha fet una mica més vell, en quan al pare encara està amb nosaltres amb més de 99 anys i amb les idees ben clares, és de les poques persones que queden d'una guerra que no tenia que haver sigut mai, espero que les noves generacions tinguin un futur millor que les nostres i dels nostres pares. Salutacions.
ResponEliminaOstres, moltes felicitats al teu pare!
EliminaLes guerres no haurien de ser mai, ningú hauria d'haver viscut mai cap guerra.
Bé, repeteixo, moltes felicitats per tenir un pare amb aquesta edat i amb el cap clar!!!
Salutacions.