ERA TAN AZUL AQUELLA TARDE

Quan miro el mar, tan bonic i de vegades tan salvatge , no puc evitar pensar en els exiliats , en els refugiats , en els fugitius de les guerres . Què passa amb nosaltres els humans , capaços de crear la música i l'art , de superar-nos fins a límits insospitats en l'esport, de crear bellesa i tecnologia , i capaços tan sovint de les pitjors atorcitats , del despreci per la vida aliena , de creure'ns en la possessió de la veritat absoluta , de pensar que som millors que els que són diferents. Quin Déu salvatge ha gosat crear aquesta vida per posar-hi també el seu infern? Com s'atreveix a deixar que en nom seu es cometin les més terribles atrocitats? Serà que no existeix? O serà que si existeix realment no té perdó de Déu?  Miro el mar , tan bonic, i de vegades tan salvatge tan ple de vida i tan ple de mort.

I llegeixo les paraules certeres, plenes de records , transformades en una bellesa crua , dura , de vegades amarga , de Daisy Gonzalez Broche, cubana de neixament i catalana d'adopció , recordant el seus , els que com en tantes altres parts del món també van haver de fugir per un mar tan bonic i tan salvatge com el nostre.

      "Era tan azul aquella tarde que dolía ..........

        ........ como si no hubiera ahogados en mi tierra

        como si no comieran los peces."

                              Fragment del poema nº 74 del llibre De lo Breve , de lo Ubicuo"