dimecres, 13 de gener del 2016

NOMÉS PER DIVERSIÓ


Estic en sequera fotogràfica des de fa dies , no trobo motius ni moments , poso la música i deixo que em guiïn  els Rolling Stones , Lluís Llach o Bruce Springsteen ,tan se val, tot per deixar-me portar a algun lloc, busco en els meus desordenats arxius fotogràfics, trobo uns arbres , sempre m'han agradat els arbres a l'hivern, tenen alguna cosa fantasmagòrica que m'atrau , i no sé, em deixo portar per tot plegat , encara que només sigui per passar l'estona. Però alguna  petita màgia si que deu tenir la fotografia, perquè , de sobte me n'adono  que el temps s'ha esfumat i s'ha emportat els mals esperits que em rondaven.

diumenge, 13 de desembre del 2015

QUERIDO ABUELO






Arribada a aquell moment de l'endreçada general , vaig trobar aquella postal que un dia tan tan remot vaig escriure ves a saber on , potser a l'escola , vigilada per una d'aquelles mestres sinistres que si no estaves alerta ja t'havien fotut el clatellot, o potser la vaig escriure a casa en algun d'aquells moments de nena solitària . Al trobar-la , una pila de sentiments i records se'm van tirar al damunt , alguns amagats, d'altres dolços, d'altres volgudament endreçats en un racó de la memòria remota per , a poder ser, no retrobar-los mai més, però que ara , apareixien , com fantasmes del passat que s'alliberen del seu empresonament .  Però el record de l'avi no era d'aquests, el record de l'avi és dels de l'home gran i bondadós que sempre en tenia una per fer-me riure , que se les enginyava totes per conjurar la malaltia i la pobresa  , que sabia com fer de la necessitat virtut i que també enterrava els seus fantasmes a cops de oblit voluntari.

I sí, "querido abuelo", nosaltres que tota la vida havíem parlat en català , ves per on , escrivíem en castellà, sempre escrivíem en castellà, als amics , a la família, a tothom, tots catalans escrivint en castellà . I és que l'època era així. De petita pensava que hi havien dues llengües a tot arreu , una per a parlar a casa i amb els que coneixíem i l'altre per l'escola, els llibres, la televisió, la ràdio i per aquella gent vestida de verd amb  aquell barret tan estrany i que em feien una mica de por. I no em sap greu parlar i escriure el castellà més o menys correctament , ans al contrari, tan de bo pogués parlar i escriure en més llengües , però hauria preferit aprendre'l d'una altra manera.

I és que, com Raimon,  jo vinc d'un silenci antic i molt llarg.





dimarts, 8 de desembre del 2015

PEDRES



Pedres  en el camí i pedres a les sabates,
pedres al ronyó i pedres a les butxaques,
pedres que punxen ,
pedres precioses que compren amors i pedres úniques que compren la vida ,
pedres de sal,
pedres pedretes ben rodonetes ,
pedres petites i pedres com roques,
quedar-se de pedra al saber la veritat,
tantes històries gravades en pedres i tantes pedres plenes d'història,
tenir el cor de pedra per tantes pedrades rebudes al cor
pedres , moltes pedres......

diumenge, 1 de novembre del 2015

POT SER ENCARA NO SE N'HA ANAT DEL TOT


De vegades sento la seva presència , quan menys m'ho espero , entra i surt sense fer soroll, potser es queda una estona dins una butxaca o enredat entre els meus dits, quan ploro sé que hi és, ell no ho sap però jo sé que hi és , o potser sí que ho sap i m'enreda. L'altre dia va venir, es va amagar rera la lluna i es pensava que de tan blanc no me n'adonaria , però sé que hi era, el conec bé i sé que li agraden les llunes . Apareix quan el necessito , de vegades en forma de pensament, d'altres en forma de sentiment, moltes en forma de cançó i algunes en forma d'aroma . I és que ja ho tenen això els àngels, que de tan que els necessitàvem quan vivien , no saben marxar del tot i ens ronden per ajudar-nos a viure.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

A FALTA DE INSPIRACIÓ


Avui vull escriure al blog però no se m'acut res, veig fulles de tardor i no se m'acut res , miro els colors de la natura  i no se m'acut res , escolto aquella cançó que un dia em va fer saltar el cor i expandir l'ànima  i no se m'acut res , llegeixo aquella autora que escriu amb paraules precises perquè tot torni a tenir sentit i no se m'acut res, la llum càlida d'octubre entra per la finestra però no se m'acut res, i de sobte recordo aquella entrevista que li van fer un dia a la ràdio a aquell personatge, que no em cridava gaire l'atenció , que de tan excèntric el sentia llunyà i que va dir que ell tenia la clau de girar el taller. La clau de girar el taller era  aquella eina que no existia , però que als pobres aprenents de mecànic els feien anar a buscar en els seus primers dies de feina. Absurditats d'una època, espero que ja passada. Però pensant-hi bé, potser si que existeix la clau de girar el taller, i si algú , alguna vegada la troba, potser trobi la clau per viure.



dimarts, 29 de setembre del 2015

LLUM DE SETEMBRE


Setembre se m'escola entre els dits deixant enrera el rastre de llum màgica que anuncia tardor . Guardo la seva escalfor en el cor i anhelo els colors que s'acosten per recordar-me que el cicle de la vida no s'atura i malgrat  vulguem mesurar el temps , mai el podrem retenir . Llum de setembre tan esperada . I mentre pugui guardar la llum de setembre a la retina , sabré que encara hi ha esperança.

diumenge, 20 de setembre del 2015

ERA TAN AZUL AQUELLA TARDE



Quan miro el mar, tan bonic i de vegades tan salvatge , no puc evitar pensar en els exiliats , en els refugiats , en els fugitius de les guerres . Què passa amb nosaltres els humans , capaços de crear la música i l'art , de superar-nos fins a límits insospitats en l'esport, de crear bellesa i tecnologia , i capaços tan sovint de les pitjors atorcitats , del despreci per la vida aliena , de creure'ns en la possessió de la veritat absoluta , de pensar que som millors que els que són diferents. Quin Déu salvatge ha gosat crear aquesta vida per posar-hi també el seu infern? Com s'atreveix a deixar que en nom seu es cometin les més terribles atrocitats? Serà que no existeix? O serà que si existeix realment no té perdó de Déu?  Miro el mar , tan bonic, i de vegades tan salvatge tan ple de vida i tan ple de mort.

I llegeixo les paraules certeres, plenes de records , transformades en una bellesa crua , dura , de vegades amarga , de Daisy Gonzalez Broche, cubana de neixament i catalana d'adopció , recordant el seus , els que com en tantes altres parts del món també van haver de fugir per un mar tan bonic i tan salvatge com el nostre.

      "Era tan azul aquella tarde que dolía ..........
        ........ como si no hubiera ahogados en mi tierra
        como si no comieran los peces."

                              Fragment del poema nº 74 del llibre De lo Breve , de lo Ubicuo"
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...